Two dogmas of empiricism
Per tal de fer-ne una crítica feminista no cal complir amb les exigències que plantegen els defensors de la neutralitat de la ciència, ja que aquesta idea reposa en certs dogmes empiristes i pressupostos que es deriven d’ells, que l’autora denuncia com motius invàlids en les següents línies. Podríem dir que en aquest text es vol fer un repàs d’algunes de les creences que han immunitzat la ciència de qualsevol crítica que es vullga fer des de fora del seu domini. Harding pretén subratllar el fet de que la crítica feminista no ha de trobar res “generitzat” en la pràctica científica per justificar-se, sinó que, en primer lloc, ha de mostrar com la ciència no és eixe àmbit exclusiu, allunyat de qualsevol influència sociocultural, que es pensa comunment.
Així doncs, el text comença presentant dos dels dogmes empiristes assenyalats per Quine, vinculats a les crítiques que es van a realitzar: la creença en la diferència entre veritats analítiques i sintètiques, i el reduccionisme. El primer denuncia la creença en que la veritat puga ser independent del món i en que siga possible prescindir de l’experiència per formular proposicions vertaderes, mentre que el segon nega el fet de que qualsevol enunciat tinga una estructura lògica i faça referència a l’experiència immediata. A continuació exposarem el mode en que açò guarda relació amb les crítiques que fa l’autora als pressupostos de la posició internalista. Aquesta postura defensa que la validació dels mètodes i enunciats científics no depèn de cap factor extern a la ciència, i que per tant no es pot fer cap crítica que no siga interna a aquesta. Així, el primer que es proposa l’autora és subratllar la sacralització que s’ha portat a terme de la ciència i que li ha permés fins ara gaudir d’immunitat front a atacs externs. Posa ènfasi al text en el fet de que aquesta no és una qüestió capritxosa que el feminisme vullga destacar, sinó un problema real de l’activitat científica en tant que no vol reconèixer el poc poder que té per millorar el benestar (en comparació amb la política per exemple), es nega a reconèixer l’estratificació social que comporta la tecnificació, i no admet el seu vincle amb el control social.
És palès per les reaccions de científics front a certes hipòtesis i per la creença que molts comparteixen de que consideracions culturals dins la ciència acaben per contaminar aquesta, que l’anomenada “escissió analítica” es fruit d’una mitificació. No obstant, aquesta encara admet que existeix certa influència social pel que fa a qüestions com el finançament o l’elecció dels objectes d’investigació. Però, portada a l’extrem, la idea d’una ciència “sagrada” comporta entendre-la com una pràctica separada de qualsevol fet social.
A partir d’ací, des de l’apartat titulat “La ciencia: ¿método único o conjunto de frases?” el que va a fer l’autora és destacar les exigències que els internalistes plantegen per considerar vàlida una crítica feminista de la ciència i mostrar com aquests requeriments naixen així com també recolzen la creença en una activitat científica asocial. Les exigències més usuals consisteixen en fer-ne una demostració del sexisme del mètode i els enunciats científics, i provar en concret la “generització” de la física en tant que disciplina paradigmàtica.
L’autora qüestiona doncs en primer lloc la necessitat de demostrar el sexisme del mètode, plantejant que aquest no és exclusiu de la ciència, ja que l’experimentació i el raonament inductiu i deductiu es realitzen també en àmbits considerats diferents. A més destaca que realment no hi ha un únic mètode sinó que aquest varia segons la disciplina científica. Front al contraargument de que allò que fa única a la ciència potser no siga tant el mètode com la seua actitud especial, oberta a la refutació empírica, es destaca l’existència de supòsits bàsics que es consideren immunes en moltes branques.
Una vegada refutada la necessitat de replantejar el mètode (ja que aquest no és exclusiu i definitori de la ciència), l’autora es disposa a fer el mateix amb la qüestió dels enunciats científics, començant per intentar desmentir el fet de que la física siga el paradigma de totes les ciències. Si aconsegueix mostrar que la física és de fet una forma d’investigació atípica, ja no serà necessari que les crítiques socials hagen de combatre-la. Per fer-ho, Harding vol fer-nos veure com allò que es considera necessari per realitzar una bona investigació en ciències socials o naturals serveix per mostrar com la física, en tant que no comparteix aquestes condicions, no és paradigmàtica de qualsevol pràctica científica. Aquesta qüestió es pot resumir en els quatre punts següents. Mentre que els problemes a física es consideren des d’una perspectiva tancada i determinista, les qüestions tractades per les ciències socials presenten molta més complexitat degut a la seua interacció amb diversos àmbits. A més és palés que els enunciats físics necessiten d’una interpretació social per poder ser considerats explicacions, i depenen també d’imatges socials per fer descripcions. En tercer lloc, les ciències socials i naturals no poden excloure del seu àmbit d’investigació conductes reflexives o intencionades (exemple d’açò és l’economia o la biologia) com ho fa la física. I per últim, vinculat amb el punt anterior, la investigació social deixa lloc (per no dir que de fet necessita tenir-ho en consideració) a temes culturals i que no poden ser explicats com fets racionals. Sembla per tant que la física, el seu procedir, els seus instruments i la seua actitud no serveixen per gran part d’altres branques de la ciència.
En últim lloc, Harding es centrarà en un d’aquests instruments de la física, el llenguatge matemàtic per mostrar, una volta més, com la critica social (i feminista en concret si es vol) no ha de fer front al “nucli dur” de la ciència per tal d’obtenir legitimitat. Açò ho farà rebutjant l’exigència de trobar sexisme als enunciats matemàtics mitjançant l’argumentació de que les matemàtiques no són independents de valors socials. Front a la demanda quasi irònica que el internisme fa sovint a la crítica feminista, de crear unes matemàtiques o una lògica feminista, Harding pretén refutar el fet de que existeixen en primer lloc unes matemàtiques pures. Així, l’autora senyala el fet de que cap sistema es pot justificar de forma interna, ja que té que la justificació deu estar fora del sistema conceptual que pretén justificar. Alguns autors afirmen que la justificació de les matemàtiques resideix en la seva constatació pragmàtica. Siga açò cert o no, el que és evident és que tota demostració o descobriment matemàtic ha de ser, en última instància, contrastat amb el món i per la seva societat i moment històric. En segón lloc, i pel motiu anterior, el text planteja les raons per les quals alguns enunciats matemàtics que es creien vertaders han segut reconeguts més tard com a falsos. Els grecs no pensaven que el número 1 fora un número, ni el classificaven com parell ni com a imparell, ja que distingien el creador d’un llinatge del llinatge generat. Així, es pot entendre que certes creences socials fonamentaven aquesta distinció, que ha segut abandonada junt a aquestes. Per un motiu similar, els matemàtics no han assumit el fet de que el nombre dels sencers puga ser infinit, perquè el sentit comú es rebel·la contra el fet de que una part puga ser igual a la totalitat. Aquesta problemàtica es va abordar substituint l’imatge social dels números com a unitats de compte per la de divisors d’una línea. Així, es pot veure clarament com es produeix un diàleg entre ciència i societat, necessari per a l’avanç de la ciència i per a la comprensió d’aquesta per la societat. Hàbilment, Harding equipara aquest procés de negociació social a la exclusió de matar en temps de guerra de la categoria legal d’homicidi.
Potser siga difícil veure com, d’acord a lo afirmat anteriorment, els rols de gènere pugen influir en la matemàtiques; de tota manera, no es deu negar aquesta possibilitat, havent provat cóm la societat influeix en els plantejaments i els canvis en aquesta ciència. Així, Harding conclou negant la necessitat de provar la possibilitat de realitzar anàlisis de les matemàtiques o la lògica amb una perspectiva de gènere, a l’hora de teoritzar sobre el gènere com una categoria que afecta a la ciència.
Elena Valderrábanos Millet
Ángela Parra Galarza
Núria Calduch Devís
Hugo Esteller Pla